El Tirant i Carmesina compleix 7 anys!

El ja tradicional concurs literari de cartes d’amor en valencià, conegut entre nosaltres com el Tirnant i Carmesina, ha arribat enguany a la 7a edició. 

Cal agrair al centre que haja apostat per promoure una activitat com aquesta que serveix no sols per a difondre la nostra llengua sinó també per a practicar l’hàbit d’expressió d’emocions i de sentiments, que malauradament està tan poc de moda, i tanmateix és vital per a tots. Però sobretot cal agrair la participació de tots els alumnes que han participat un any més, fent un admirable esforç d’expressió de sentiments, cosa que en aquesta etapa de l’adolescència és tan difícil i alhora necessari.

Us recordem que els guanyadors d’aquesta edició han sigut, d’una banda Marta Martínez (4t ESO A) per a la categoria de 2n cicle d’eso i cicles formatius de grau mitjà, i d’altra banda Irene Arenas (1r Bat) en la categoria de batxillerats i cicles formatius de grau superior. Enhorabona a totes dues!!! I us animem que llegiu les seues cartes perquè, sens dubte, val la pena!

I a tots aquells que heu participat i que no heu aconseguit un premi, moltes gràcies i enhorabona també!!! Perquè sabem com és de difícil expressar sentiments i emocions.

Fins la propera edició Tirant i Carmesina 2014!

Irene Arenas Pertusa – 1r Batxillerat – Guanyadora del Tirant i Carmesina 2013, categoria de Batxillerats i Cicles Formatius Grau Superior

El desconcert abunda en els carrers del meu cap des del dia que vas arribar aquí.Ja no recorde eixe dolor amarg, que com si de foc es tractara, s'encenia dins de mi, ocupant els meus dies, cremant-me per dins fins a morir…

Ja no queda res roí, com si ja no existira el passat; les meues cicatrius es van tancant amb cada bes que em vas donant…

Com explicar-te que en cada carícia teua, expresse el meu més gran batec...?

Com explicar-te que estàs en cada un dels meus sospirs, i en el meu respirar…?

Hi ha tantes coses que no entenc encara, esta sensació tan rara, esta sensació de buit, en els dies que no estàs.

Sóc dèbil dèbil amb cada part del teu mateix ser, dèbil amb eixes mans que són capaces de llevar el més intens fred, dèbil amb eixa boca que és capaç de curar qualsevol ferida que toca, dèbil amb eixos ulls profunds que amaguen una immensa mar blava.

Dis-me, des de quan estàs aquí?, des de quan he tornat a somriure?, des de quan m'has tornat la felicitat?.

Em vaig pujar a un tren de frens avariats sense saber-ho, i he de dir-ho, m'agrada.

De sobte la por s'apodera de mi. No sé quin és el trajecte, ni el destí a què coundeix, però em pare un instant  i pense <<no importa, ell està amb mi>>, i deixe que la pau m'envolte.

Tot deixa de ser el que és quan la teua absència està aquí...I si en algún moment de la meua vida, el món deixa de ser obscur per a mi... és perquè tu estàs al meu costat.

Irene Arenas

Marta Martínez Gómez 4t ESO A – Guanyadora del Tirant i Carmesina 2013, categoria de 2n cicle d’ESO i Cicles Formatius Grau Mitjà

Mai m'han agradat els començaments. A més, mai he sabut com començar a parlar. És millor contar-vos que aquesta no és una altra carta d'amor, una altra carta ''d'enamorats''... És molt més que això. Parleré dels sentiments, en general.

És massa bonic tindre a algú per a animar-te dia a dia, setmana rere setmana. Parlar amb eixa persona i adonar-te que no tot és impossible, sinó únicament complicat. Tindre una persona per a passar les nits del dissabte i els matins dels dilluns. Tindre una persona que només amb mirar-la als ulls, sàpigues que tot està bé o que el seu món s’està destruint. Eixa persona que sempre està al teu costat, passe el que passe. Tindre una persona així, ja siga el teu amic, o més que això, ha de ser perfecte. No ho sé. De veres. Pense que trobar una persona així és una mica difícil. O pitjor, és molt difícil.

Però les persones que tenen a algú amb qui parlar sobre tot i passar el dia amb ells, són realment feliços? Molts porten bones cares quan els mires, però la majoria té els ulls buits. O pitjor... Se suposa que els sentiments, normalment, et porten a la felicitat. Això és el que diuen. Es pot ser feliç amb cicatrius al teu cos i un somriure en la teua boca?

Sabeu que al món, cada quaranta segons hi ha un suïcidi? Només quaranta segons. Ja siga per depressió o per ansietat. Quaranta segons. I nosaltres li donem importància als enamorats! ''El suïcidi és de covards''. Però per què se suïciden moltes persones?. En molt

es ocasions, aquells que decideixen acabar amb la seua vida és que troben a faltar sentiments. No només d'afecte o d'amor. Sentiments de tot tipus. Eixes persones no tenen un muscle on plorar, o una mà que els ajude a eixugar-se les llàgrimes. Eixes persones no tenen a ningú qui els escolte un dilluns al matí, ni una nit de dissabte. No tenen a ningú en qui confiar i expressen els seus sentiments de la pitjor manera possible, eixa manera a la qual ningú hauria d'arribar mai.

Només m'agradaria dir que tot en aquesta vida es difícil, tot. Passant per exàmens, per situacions, relacions, emocions i records. Que no tot és ser el millor, sinó estimar-se a si mateix. Perquè si no t'estimes tu mateix, ningú ho farà per tu. Perquè a la fi del dia, fa igual qui sigues i per què estàs pensant a escriure una carta d'amor en valencià. Fa igual tot, perquè a l'última hora del dia, només et tindràs a tu mateix i els teus sentiments.

I com ja he dit al començament, aquesta carta, no és una carta d'amor, no és una carta per a ningú, no és una carta d'una enamorada. Però l'última cosa que m'agradaria dir, és que, podeu tindre clar que és una carta sobre sentiments. Perquè és massa avorrit llegir sempre sobre amor, sobre com dos persones s'estimen. Però ningú parla mai de les persones que mai van a sentir això.

Per a totes eixes persones que pensen que mai trobaran a algú en qui pensar, algú a qui escriure una carta d'amor en valencià. Per a totes eixes persones que desapareixen cada quaranta segons per culpa dels sentiments. Això també és estimar, no?

Sempre, amb afecte, Marta.